Sembla que no hi haurà guerra entre Rússia i Ucraïna. És evident que aquest fet molestarà molts a Moscou i Kíev, però, malauradament, cal afrontar les realitats. Els esforços fets pels heralds del militarisme, els admiradors de l'hetman ucraïnès Ivan Mazepa i els defensors de la flota russa del mar Negre van resultar inútils. Van deixar escapar l'oportunitat.
Aquella oportunitat que s'ofereix quan, al setembre, les relacions entre aquests dos països s'han empitjorat que mai. El conflicte caucàsic podria esclatar en el russo-ucraïnès i el casus beli s'havia preparat quan Kíev va exigir que la Flota del Mar Negre de Rússia informés al govern ucraïnès dels seus viatges en violació dels seus acords.
Però tot va ser, com sempre, fet malbé pels EUA. Les borses nord-americanes van caure en el moment equivocat. Si tingués lloc un parell de mesos més tard, podria esclatar la primera guerra russo-ucraïnesa o fins i tot la Tercera Guerra Mundial.
Històricament, els líders estatals s'han tornat sobtadament agressius i molt sensibles als temes de prestigi nacional al llindar de les crisis econòmiques. Això es pot demostrar amb el conflicte caucàsic. Durant 15 anys Geòrgia i Ossètia del Sud havien tingut relacions tenses i Moscou no estava massa preocupada per això. Però en el moment en què els polítics de Geòrgia i Osseta del Sud van sentir que s'enfrontarien a la crisi, aquests dos bàndols van decidir desencadenar la guerra.
Les guerres solen esclatar quan les coses arriben a punts de crisi o, per contra, quan les crisis s'acaben o s'acaben. La guerra de Crimea va començar quan, com va dir Karl Marx, va aparèixer un "núvol" de crisi comercial i financera. La guerra dels Bòers es va lliurar quan, després d'haver acabat l'edifici del ferrocarril transiberià, les empreses franceses i belgues van deixar d'assegurar comandes i es va produir un colapso a les borses europees. La Primera Guerra Mundial va salvar el món de la crisi econòmica global que estava a punt de passar. La crisi es va ajornar fins al 1929 amb el cost de diversos milions de vides. Es coneix com la Gran Depressió.
Ja fa un any i mig es parlava de la lluita pels recursos naturals, dels enfrontaments provocats pel control dels jaciments de petroli, metalls preciosos i aigua dolça. No obstant això, els recursos naturals, que s'aprovisionen al mercat mundial, estan baixant de preu, demostrant que els que van fer aquestes previsions estaven equivocats. Aquestes guerres poden ser engendrades per l'expansió posterior a la crisi. Per exemple, la guerra rus-japonesa va esclatar immediatament després de la recessió econòmica mundial de 1900-1903. El mateix passa amb la Segona Guerra Mundial.
No hi ha dubte que les matèries primeres i el combustible russos es vendran fins i tot durant la crisi, però fins a quin punt seran cars? Només la demanda solvent és important sota el capitalisme. El fet que milions de persones morin pel fred o es morin de fam perquè no poden comprar aliments o pagar la calefacció no augmentaria la demanda de combustible i aliments.
Una guerra pot ser provocada per l'expansió econòmica o per la recerca de les elits de distreure la gent de les desgràcies futures i, al mateix temps, d'enfortir moralment i materialment la seva posició davant els problemes. El conflicte rus-georgià de l'agost de 2008 n'és un exemple flagrant tant per part de Moscou com de Tbilisi. Però Kíev i Moscou no jugaran el mateix joc perquè va començar la crisi. La desacceleració econòmica de la tardor del 2008 pot salvar la pau. Abordar els problemes econòmics fa que els governs abandonin els conflictes internacionals.
Les acusacions mútues es transformen en les converses que tothom està al mateix vaixell (que va sorgir una filtració fa temps però els passatgers no en són conscients).
No té sentit desviar l'atenció de les autoritats del col·lapse financer i la caiguda de la producció apel·lant al seu orgull nacional. La despesa de defensa no serà capaç de reforçar l'economia. A partir d'ara, la societat considerarà la despesa en defensa com una càrrega extra quan els temps són més difícils.
L'enfrontament entre Rússia i Occident està arribant a la seva fi abans d'entrar a la "guerra freda". El govern rus intenta salvar Islàndia en lloc de lluitar per la flota del mar Negre. Aquest petit país va aconseguir atreure tantes inversions financeres que superen els seus ingressos nacionals de diversos anys. A jutjar pel gran interès que Moscou mostra en aquesta illa llunyana i freda, els savis russos també hi van invertir els seus diners.
El president d'Ucraïna, Viktor Iúsxenko, ja no pensa en l'adhesió d'Ucraïna a l'OTAN. Busca superar la crisi. Se li va advertir que les eleccions parlamentàries anticipades costarien a Ucraïna l'adhesió a l'OTAN. Però la caritat comença a casa, així que Viktor Iúsxenko va convocar eleccions anticipades. La gran desfilada militar amb tancs al carrer Kreschatik de Kíev no es va prendre com una preparació per a la guerra russo-ucraïnesa, sinó com una prova que, en cas de necessitat, el president estava disposat a repetir l'experiència de l'expresident rus Boris Yeltsin disparant contra la Verknovna Rada, que no es dissol.
Amb tot, les regles de joc i el joc en si estan canviant. Rússia i Ucraïna s'han d'enfrontar a una altra crisi econòmica o fins i tot a una sèrie de crisis que afecten diversos sectors econòmics, nivells de població i regions.
La "democràcia taronja" ucraïnesa havia començat a trencar-se molt abans de problemes econòmics greus. Però Moscou ja no se'n gloria ja que tampoc aconsegueix crear la seva "democràcia sobirana". Hi havia estabilitat a Rússia perquè el govern podia agradar a totes les faccions d'elit en competència, al mateix temps, millorant la vida de la majoria de la població. Però això va requerir petroli car, que va continuar augmentant el preu, així com la demanda d'alumini, níquel, gas i altres productes d'exportació.
En un moment en què el país s'enfronta al col·lapse financer, la qüestió de qui s'ha de salvar es converteix en el tema de la lluita política. El Fons d'Estabilització, l'orgull de Rússia, és en realitat un munt de papers devaluadors i xifres indistintes als monitors d'ordinador. La flota del Mar Negre i l'estatus de Crimea passen a un segon pla donada la situació actual. Els funcionaris han de salvar els seus propis capitals i els dels seus amics.
Els antics enemics estan disposats a expressar-se solidaritats entre ells. Malauradament, és massa tard.
La situació s'assemblarà a una vella broma soviètica. No hi haurà guerra, però hi haurà tanta lluita per la pau que tot quedarà arrasat.
Boris Kagarlitsky, membre de l'Institut Transnacional, és director de l'Institut de Globalització i Moviments Socials de Moscou. El seu darrer llibre és Empire of the Periphery: Russia and the World System (2008)
Eurasian Home, 3 de novembre de 2008
www.eurasianhome.org