Els Estats Units van tornar a bombardejar Líbia. L'objectiu són les posicions de l'Estat Islàmic (EI) a la ciutat centre-nord de Sirte. IS manté Sirte i els seus voltants des de l'any passat. Sirte és el lloc de naixement de Muammar Gaddafi, que també hi va ser assassinat. Després de la caiguda del govern de Gaddafi, aquesta ciutat del centre de Líbia va languir. S'havia convertit en el pati de l'Alba Libia –la milícia de la ciutat de Misrata, dirigida per Salah Badi– i més tard de la Força de l'Escut de Líbia de Bengasi. Aquest últim tenia estrets vincles amb Al-Qaeda i ara forma part del Consell de la Shura dels Revolucionaris de Bengasi. Quan l'Estat Islàmic va atacar Sirte l'any passat, les diverses milícies tenien pocs incentius per quedar-se. Van lliurar la ciutat a l'Estat Islàmic i es van retirar a les seves pròpies ciutats natals. Els intents d'erosió de l'Estat Islàmic per part d'altres milícies i exèrcits han fracassat fins ara.
L'exèrcit nord-americà diu que seguirà realitzant bombardeigs contra les posicions de l'EI sempre que sigui necessari. Tot i que hi ha tropes d'operacions especials nord-americanes a Líbia, no estan involucrats en aquesta acció. El Govern d'Acord Nacional (GNA), liderat per Fayez al-Sarraj, va convidar els Estats Units a bombardejar l'Estat Islàmic. L'intent del GNA de derrotar l'Estat Islàmic sobre el terreny s'ha estancat després d'un moviment ràpid a la ciutat. S'espera que el bombardeig aeri dels Estats Units torni a centrar les tropes del GNA cap a la seva objecció: la presa de Sirte a l'Estat Islàmic.
Aquests no són els primers atacs nord-americans a Líbia. És important recordar que va ser la guerra de l'OTAN dirigida pels Estats Units contra Líbia el 2011 la que va trencar l'estat libi, destruint les seves institucions i permetent als rebels preferits d'Occident perseguir qualsevol persona amb vincles amb el govern. Això és precisament el que havia fet l'ocupació nord-americana a l'Iraq; es va repetir en els seus detalls a Líbia (ho mostro al meu nou llibre, La Mort de la Nació). Una Líbia amb una bastida institucional feble va caure ràpidament en el caos. Les milícies de ciutats van prendre el control dels seus dominis, lluitant entre ciutats pel control de l'interior. Les forces extremistes més antigues, el Grup de Lluita Islàmic de Líbia, van tornar a l'autoritat, amb alguns dels seus combatents que tenien experiència a l'Afganistan i l'Iraq ara líders a les seves ciutats natals. Molts d'aquests joves van anar a Síria via Turquia per lluitar contra el govern de Bashar al-Assad. Una vegada que Occident va començar a bombardejar objectius de l'EI a Síria, van tornar a casa per establir el seu propi vilayat de l'Estat Islàmic. Els combatents d'altres parts del nord d'Àfrica, especialment Tunísia, s'hi van unir mentre s'apoderaven de Sirte i els seus voltants. Els EUA van bombardejar les seves posicions el novembre passat i després aquest febrer, sense èxit. Van cavar.
Bengasi és un lloc real
Als Estats Units, ‘Bengasi’ s’ha convertit en un eslògan. Ha arribat a significar que Hillary Clinton no és de confiança. Però Bengasi, per descomptat, és una ciutat real a l'est de Líbia amb una població de més de sis-centes mil persones. És una ciutat en gran aflicció, la seva unitat fragmentada i la seva gent traumatitzada per una guerra interminable que s'està produint al cor de les seves zones residencials.
Quan els EUA van bombardejar les posicions de l'EI aquesta setmana, un cotxe bomba massiu va colpejar Bengasi. Aquesta bomba va matar almenys vint-i-dues persones i en va ferir una vintena. La bomba va explotar al districte residencial de Guwarsha a Bengasi, que ha estat la primera línia durant els últims dos anys entre diversos extremistes islamistes, inclòs l'Estat Islàmic, i l'Exèrcit Nacional Líbi liderat per un antic actiu de la CIA, el general Khalifa Hafter. Els diferents grups islamistes estan majoritàriament sota el comandament del Consell de la Shura dels Revolucionaris de Bengasi, que inclou Ansar al-Sharia. Els elements més extrems d'aquest últim es van unir a l'Estat Islàmic. El Consell Shura ha assumit la responsabilitat de l'explosió més recent de la bomba.
L'Exèrcit Nacional Líbi ha dut a terme els seus propis atacs aeris contra el Consell de Shura i les forces de l'Estat Islàmic tant als barris de Guwarsha com de Ganfouda a Bengasi. A finals de juny, l'Exèrcit Nacional Líbi va dur a terme un bombardeig especialment greu d'aquestes zones. Es sospita que hi ha víctimes civils, tot i que és difícil verificar què passa a les zones controlades per l'Estat Islàmic i el Consell de la Shura. El líder d'Al-Qaeda al Magrib Islàmic, Abu Ubaidah, Yusuf al-Anabi, en un missatge d'àudio, va demanar als libis que lluitin contra els "francs" a Bengasi. També va demanar a l'Exèrcit Nacional Líbi que permeti el pas segur de dones i nens des de Ganfouda. Els assessors d'Haftar van rebutjar aquesta proposta. Un MIG-23, pilotat pel prestigiós major Idris Hamed al-Obeidi, va ser abatut a Ganfouda a principis de juliol. La misericòrdia no està en els llavis dels seus companys.
Política fràgil
La política a Líbia continua sent fràgil. El Govern d'Acord Nacional (GNA) va sorgir de la desesperació. Dos governs paral·lels, un a Trípoli i un a Tobruk/Bayda, s'havien establert. Havien començat a crear institucions paral·leles, entre elles dos ministeris de petroli. Mentrestant, a Bengasi, el general Khalifa Hafter va actuar com a tercer govern, sense voler posar-se sota control civil. Va començar una guerra al Consell de la Shura per prendre Bengasi com el seu premi després de ser expulsat de Trípoli. La pressió de les Nacions Unides i d'Occident va obligar els dos governs de Trípoli i Tobruk a fusionar-se. Van seleccionar al-Sarraj, que prové d'una família de grans líbis, per prendre el timó. Al-Sarraj provenia del govern de Tobruk, recolzat per Occident. Li ha costat guanyar-se la confiança dels islamistes del govern de Trípoli.
Quan el nou GNA va aprovar el Decret núm. 1, que pretenia posar totes les forces militars sota comandament civil, el general Hafter no figurava a la llista. Tampoc ho era Ibrahim Jadhran, el cap de la Guàrdia de les instal·lacions petrolieres, que controla una franja de terres petrolieres de Líbia. A Trípoli, l'avarícia d'Haitham Tajouri i la seva milícia competeix amb l'antic mà d'Al-Qaeda Abdelhakim Belhaj. Al-Sarraj podria ser el líder del GNA, però a Trípoli existeix a mercè d'aquests senyors de la guerra. Quan el GNA es va preparar per alliberar dotze homes acusats de crims contra l'aixecament del 2011 el mes passat, uns agressors desconeguts els van executar a la presó d'Ain Zara, just al sud de Trípoli. Aquest és un exemple de com les milícies armades continuen exercint el control sobre la societat líbia, sense esperar que el GNA les pugui lligar. Les institucions líbies, febles ja sota Muammar Gaddafi i després destruïdes per la guerra de l'OTAN, no són prou fortes per consolidar el poder. És aquesta debilitat la que permetrà al Consell de la Shura i a l'Estat Islàmic mantenir la seva autoritat.
Què faran els atacs aeris nord-americans en un entorn polític tan fràgil? Un assessor del GNA diu que esperen que aquests atacs aeris permetin que les seves tropes recuperin Sirte. Si ho fan, diu, llavors Occident i l'ONU aixecaran les sancions que fins ara impedeixen que 67 milions de dòlars de fons sobirans libis estiguin sota el control del govern libi. El preu d'aquests diners és ajudar a eliminar l'Estat Islàmic. Occident, en altres paraules, manté els diners com a ostatge fins que el govern de Líbia segueixi la seva agenda. És important, per tant, reconèixer que quan el govern líbi demana atacs aeris nord-americans, no ho fa per voluntat pròpia, sinó per les condicions per alliberar els seus propis diners. Els atacs aeris debiliten el govern libi. La gent ja diu que fins i tot el general Haftar fa els seus propis atacs aeris. No demana ajuda als nord-americans.
Els atacs aeris degradaran i destruiran realment l'Estat Islàmic? El problema de Líbia no és només l'Estat Islàmic. Atacs aeris com aquest només traslladaran aquests caces a altres llocs: a Tunísia, per exemple, o a Bengasi. Continuaran sent un problema greu al nord d'Àfrica. De fet, si tornen a Tunísia, comportaran un gran perill per a aquell país, que tot just acaba de veure perdre el seu cap de govern un vot de censura. Al març, la ciutat tunisiana de Ben Guerdane, a la frontera amb Líbia, va viure enfrontaments virulents entre l'EI i l'exèrcit tunisià. El que ara s'anomena "islamogangsterisme" ha entrat als barris marginals de Tunis com Ettadhamen. Aquestes són cada cop més caixes d'esca. O es dirigiran a Bengasi, on el camp de batalla ha destruït la ciutat que va iniciar l'aixecament del 2011.
ZNetwork es finança únicament a través de la generositat dels seus lectors.
Donar