L'esclat de violència més recent a Gaza i Israel és un tràgic recordatori de les conseqüències humanes de dècades d'opressió. La xifra humana (centenars de palestins i israelians assassinats fins ara) explica aquesta espantosa història. Molts dels objectius, i molts dels morts, a banda i banda, eren civils.
I, com va assenyalar el relator especial de les Nacions Unides sobre els drets humans al territori ocupat palestí sobre els atacs a civils, "qui els llanci (grups armats palestins o forces d'ocupació israelianes) comet crims que s'han de tenir en compte".
Però tot i que és necessari, condemnar els atacs a civils no n'hi ha prou. Si ens prenem seriosament per acabar amb aquesta violència en espiral, hem de mirar les causes arrel. I això vol dir, per difícil que sigui per a alguns reconèixer-ho, hem de mirar el context.
Tot i que aquest atac contra Israel pot haver estat una sorpresa per als funcionaris polítics i militars d'Israel, no hauria d'haver estat inesperat. Les erupcions de violència tenen causes conegudes; no són cap secret. Les organitzacions de drets humans (israelianes, palestines, americanes i internacionals) i funcionaris de l'ONU, parlamentaris i governs d'arreu del món han advertit des de fa temps que la negació de la llibertat i la igualtat per part d'Israel durant molt de temps continuaria provocant cicles de violència.
La nostra comprensió de la realitat es determina quan engeguem el rellotge.
L'atac de dissabte des de Gaza no es va produir de la nada. Va tenir lloc en el context de dècades de dominació i control d'Israel sobre els palestins. Com a organització israeliana de drets humans B'tselem ho descriu, “a tota l'àrea entre el mar Mediterrani i el riu Jordà, el règim israelià implementa lleis, pràctiques i violència d'estat dissenyades per cimentar la supremacia d'un grup –els jueus– sobre un altre – els palestins. … [I]n 2007, Israel va imposar un bloqueig a la Franja de Gaza que encara està vigent. Durant tots aquests anys, Israel ha continuat controlant gairebé tots els aspectes de la vida a Gaza des de fora".
Generacions de palestins, el 80 per cent d'ells refugiats, han crescut a la empobrida Franja de Gaza, una de les terres més concorregudes de la Terra. Des que Israel va assetjar Gaza l'any 2007, a la majoria d'ells mai se'ls ha permès abandonar la Franja emmurallada i vigilada per l'exèrcit, mai no han albirat Cisjordània o Jerusalem, i molt menys l'Israel de 1948, i certament no el món en general.
L'any 2012 l'ONU va determinar que sense una "acció hercúlea" de la comunitat internacional, el 2020 Gaza "no serà habitable" – en gran part, encara que no només, per la profunda manca d'accés a l'aigua neta. El 2015, l'ONU va tornar a informar que les condicions havien empitjorat, sobretot a causa de l'assalt militar israelià el 2014 i la seva destrucció de la infraestructura d'aigua i electricitat. I una vegada més ho van advertir urgentment Gaza seria "invivible" per 2020.
No obstant això, més de 2 milions de palestins romanen a Gaza, tancats en una presó a l'aire lliure. El 2020 ha arribat i se n'ha anat. La comunitat internacional no va prendre "acció hercúlea" per aturar el bloqueig d'Israel o per aturar l'annexió de la terra palestina per part del govern extremista actual. No van fer res (aleshores el president Trump fins i tot ho va elogiar) quan Israel va aprovar una llei que deia que "el dret a exercir l'autodeterminació nacional a l'Estat d'Israel és únic per al poble jueu", així que fins i tot als palestins que són ciutadans israelians se'ls nega oficialment la igualtat de drets. I Gaza segueix sent invivible.
El 2018, una sèrie de marxes aclaparadorament no violentes, organitzades per Ahmed Abu Artema, un jove poeta de Gaza, i que tenia lloc a l'interior de la Franja assetjada, va demanar la fi del bloqueig i la llibertat de moviment de la població de Gaza. Van rebre gasos lacrimògens, bales de goma i Tiradors israelians apuntant als manifestants majoritàriament joves.
Després de dos anys, el resultat va ser 214 palestins assassinats, inclosos 46 nens, i més de 36,000 ferits, inclosos 8,800 nens. Més de 8,000 dels ferits van ser colpejats amb munició real. Quan les protestes van disminuir, el 2019, el va informar les Nacions Unides que 1,700 dels manifestants es van enfrontar a l'amputació de cames o braços perquè els hospitals de Gaza no tenien finançament suficient per a l'assistència sanitària per oferir atenció avançada als afusellats dels franctiradors israelians.
Res d'això fa que els atacs contra civils siguin legals o acceptables. Però sense abordar les causes fonamentals, la violència continuarà esclatant. Israel continua sent la potència ocupant. Abans d'avui, soldats israelians ja havien matat més de 214 palestins, 47 d'ells nens, a Cisjordània ocupada, i la violència dels colons havia augmentat, amb prop de 600 atacs en només els primers sis mesos d'aquest any.
S'han assassinat massa palestins i massa israelians. Si Israel va quedar sorprès per l'atac, va ser un fracàs de la intel·ligència, una cosa que no es resoldrà enviant-li més armes. Els Estats Units aporta 3.8 milions de dòlars – El 20 per cent del pressupost militar d'Israel – cada any, i això, evidentment, no ajuda a fer front a les causes fonamentals de la violència.
Ara mateix, necessitem el suport dels Estats Units a l'ONU, ja que demana un alto el foc immediat. I llavors necessitem un compromís seriós dels EUA per acabar amb la violència, tota la violència. Això significa acabar amb l'habilitació de Washington de les violacions israelianes i, en canvi, exigir una responsabilitat real per les violacions dels drets humans i el dret internacional, moviments reals per acabar amb el sistema d'ocupació i apartheid i moviments reals per exigir la igualtat per a tots els que viuen sota control israelià.
ZNetwork es finança únicament a través de la generositat dels seus lectors.
Donar