Des d'aleshores, el debat sobre aquesta coneguda presó s'ha vist embrutat per un reduccionisme fàcil. El fet és que Guantánamo no és un complex justificat que conté "mala gent" —tal com explica el sempre senzill president Bush— ni és un punt fosc en el lluminós rècord nord-americà de respectar els drets humans, les regles de guerra i els tractats internacionals. En tot cas, Guantánamo és una mera extensió d'una llarga llista de violacions incalculables practicades per l'administració Bush, que condensa el camp a ser un símbol d'una política generalitzada basada en soscavar amb indiferència el dret internacional.
La presó és sens dubte una de les pitjors burles del dret internacional, que va ser redactat en part per experts legals nord-americans. És possible que les administracions anteriors dels Estats Units no hagin estat seguidors devots de les Convencions de Ginebra, però tampoc no han descartat mai els tractats internacionals tan obertament i tan arrogant com l'actual. L'exfiscal general Alberto Gonzales, amic personal del president Bush, va dominar aquest art d'una manera que va permetre als seus caps adornar les seves accions gratuïtes amb un aire de legitimitat. Guantánamo va ser la seva obra mestra definitiva.
Posteriorment, centenars de presoners de Guantánamo han estat alliberats, alguns sota la custòdia dels seus respectius governs. Uns 275 romanen al campament. D'un total d'uns 1,000 només 10 han estat acusats.
Segons l'exsecretari de Defensa Donald Rumsfeld, els presoners de Guantánamo es troben "entre els assassins cruels més perillosos i millor entrenats de la faç de la terra". Si aquest era el cas, per què Rumsfeld no estava disposat a jutjar-los en un tribunal? Després de tot, el seu judici segur demostra que posseïa més proves de les que necessitava qualsevol tribunal per condemnar-los i tirar-los a la presó. Però, per descomptat, el tema de les proves o la manca d'aquestes era irrellevant.
Ni l'habeas corpus, ni el procés degut, ni cap conjunt de lleis, nacionals o internacionals, importaven gaire a una administració que s'enorgulleix de la seva capacitat per transcendir tot això. Per descomptat, aquest menyspreu es justificava sobre la base dels interessos nacionals i de tot un conjunt de pretensions cansades. El temps, però, va demostrar que Guantánamo, i la principal militància que simbolitzava, probablement ha fet més dany a l'interès nacional dels EUA que qualsevol altre esdeveniment de la història dels EUA.
En els primers anys, els presoners de Guantánamo eren tancats en gàbies a l'aire lliure, amb res més que una estora i una galleda per al vàter. Anthony D Romero, director executiu de la Unió Americana de Llibertats Civils, va escriure a Salon.com: "Ara sabem que només un petit percentatge dels molts centenars d'homes i nens que han estat detinguts a Guantánamo van ser capturats en un camp de batalla lluitant contra nord-americans. Molts més van ser venuts en captivitat pels senyors de la guerra tribals per recompenses substancials". Romero cita comentaris fets per un antic comandant de Guantánamo durant diversos anys, el general de brigada Jay Hood. El comandant va dir al Wall Street Journal: "De vegades, simplement no teníem la gent adequada".
A més, tant l'exsecretari d'estat Colin Powell com l'actual secretària Condoleezza Rice van demanar el tancament de Guantánamo, juntament amb diversos organismes internacionals i nombrosos grups de drets als EUA ia l'estranger. Però l'administració Bush encara persisteix en el manteniment de Guantánamo. El més probable és que si els presoners de Guantánamo tinguessin algun valor en l'Operació Enduring Freedom i en l'anomenada guerra mundial contra el terror, qualsevol informació que alguns d'ells poguessin haver tingut ja s'ha extret, de manera violenta o no. A més, si hi hagués proves aclaparadores contra ells, l'administració Bush els hauria jutjat fa temps. Cap dels dos escenaris és convincent.
Leigh Sales, escrivint per al Sydney Morning Herald, va fer la dubtosa avaluació que "el problema és què fer amb els presoners [si es tanca el camp de detenció]. Si els traslladen a presons americanes, hauran de ser acusats i jutjats. Segons la llei nord-americana, les proves reunides a través d'interrogatoris coercitius no seran admissibles als tribunals regulars i, per tant, Bush s'arriscaria a veure com Mohamed i Hambali caminar en llibertat". Aquest comentari, emulat per altres, suggereix que la raó subjacent darrere de la preservació de Guantánamo són, més o menys, els interessos nacionals.
No obstant això, Guantánamo es manté en el negoci, exactament per la mateixa raó per la qual segueix la guerra de l'Iraq, i per raons similars per les quals persisteix la política global fallida de l'administració Bush. Tancar Guantánamo seria una admissió de derrota, una declaració de fracàs, cosa que els patrons de l'imperi no es poden permetre, almenys ara.
L'11 de setembre va ser un moment oportú per convertir una nova doctrina en realitat, tal com assenyala el Project for the New American Century, un intent desesperat de sostenir un imperi que s'enfronta a reptes. Les tàctiques, utilitzades gairebé immediatament després dels atacs terroristes, apuntaven a un estil de política exterior i militar dissenyat per alliberar-se de responsabilitats davant qualsevol persona, inclòs el poble nord-americà, les Nacions Unides i el dret internacional. Guantánamo és una representació grotesca d'aquesta tàctica, i el fracàs d'aquesta tàctica.
De fet, Guantánamo és un punt fosc de la història dels EUA i passarà a la història mundial com un símbol d'injustícia i opressió. I continuarà sent un recordatori discordant de la inhumanitat, la tortura i la violència extrema associades a l'anomenada guerra contra el terror de l'administració Bush.
-Ramzy Baroud (www.ramzybaroud.net) és autor i editor de PalestineChronicle.com. El seu treball ha estat publicat en molts diaris i revistes d'arreu del món. El seu darrer llibre és The Second Palestinian Intifada: A Chronicle of a People's Struggle (Pluto Press, Londres).
ZNetwork es finança únicament a través de la generositat dels seus lectors.
Donar