Una declaració recent feta per l'ambaixador francès sortint als EUA sobre la naturalesa de l'apartheid israelià accentua una dolència més gran que ha afectat la política exterior de la Unió Europea.
La UE és senzillament insensata quan es tracta d'enfrontar-se a l'ocupació il·legal de Palestina per part d'Israel.
L'ambaixador Gerard Araud, és clar, tenia raó quan ell va dir la revista nord-americana, l''Atlàntic', que Israel ja és un estat d'apartheid.
En assenyalar la "desproporció de poder" entre Israel i els palestins, Araud va dir: "Els més forts (és a dir, Israel) poden concloure que no tenen interès a fer concessions".
I com que Israel "no farà (els palestins) ciutadans d'Israel... hauran de fer-ho oficial, que coneixem la situació, que és l'apartheid". Araud va afegir: "oficialment hi haurà un estat d'apartheid. De fet, ja ho són".
El fet que Araud només hagi divulgat veritats tan òbvies al final de la seva tasca diplomàtica de cinc anys expressa la naturalesa de la política, en general, i de la política europea, en particular.
La veritat desagradable és que la UE ha servit com a lacai nord-americà a l'Orient Mitjà i ha actuat constantment dins dels marges acceptables de Washington. La diplomàcia de la UE poques vegades s'allunya d'aquesta màxima. El fet que Araud s'atrevissi a parlar és l'excepció, no la regla.
Però és poc probable que les revelacions d'Araud es tradueixin en res substantiu. A més, no inspiraran un replantejament seriós de la posició de la UE respecte a l'ocupació israeliana o el suport cec dels EUA a les polítiques militants i racistes del primer ministre israelià Benjamin Netanyahu cap als palestins.
Alguns havien esperat que l'arribada d'un president erràtic i abrasiu a la Casa Blanca pogués fer que els europeus actuessin. Van ser animats per la París de gener de 2017 Cimera de l'Orient Mitjà que va tenir lloc, malgrat les protestes nord-americanes.
Més de 70 països van afegir la seva veu a la del seu amfitrió francès, declarant la seva oposició als assentaments jueus il·legals i demanant l'establiment d'un estat palestí independent com "l'única manera" d'aconseguir la pau.
La declaració final de la cimera va instar Israel i els palestins a "reafirmar oficialment el seu compromís amb la solució dels dos estats". L'aleshores president francès, François Hollande, va explicar que el motiu del seu país era simplement garantir que la "solució dels dos estats" sigui el marc de referència per a futures negociacions.
Però de què va servir això? Israel i els EUA van ignorar la cimera com si mai no tingués lloc. Tel Aviv va continuar seguint les seves polítiques d'apartheid, coronant aquests esforços amb el Llei de l'estat-nació al juliol, que va declarar Israel com "l'estat-nació del poble jueu".
Trump també va ignorar per complet els francesos i la UE. El 15 de desembre de 2016, ell seleccionat un fervent partidari israelià, David Friedman, per ser el seu ambaixador a Israel. Friedman s'oposa a la solució dels dos estats i encara es refereix als Territoris Palestins Ocupats en algunes designacions bíbliques antigues, Judea i Samaria.
Tampoc Trump va considerar la posició francesa quan ell mogut l'ambaixada del seu país de Tel Aviv a Jerusalem el maig passat.
Com va respondre la UE a les accions americanes concretes, encara que il·legals? Amb declaracions més redundants que només subratllaven la seva posició política però mancaven de cap mecanisme d'actuació seriosa.
El desembre passat, vuit ambaixadors de la UE, inclòs el de França, van emetre una declaració a l'ONU clarament dirigida als EUA. "Nosaltres, els membres del Consell (de Seguretat de l'ONU) de la Unió Europea, ens agradaria reiterar i emfatitzar una vegada més el ferm compromís continuat de la UE amb els paràmetres acordats internacionalment per a una pau justa i duradora a l'Orient Mitjà, basada en el dret internacional, Resolucions de les Nacions Unides i acords previs”, el declaració llegir, en part.
De nou, paraules i cap acció. El mateix patró es va repetir després que Trump es va encarregar de fer-ho subvenció els Alts del Golan sirià ocupats a Israel, desafiant l'ONU, la UE i, no cal dir-ho, les aspiracions de milions d'àrabs.
La cap de política exterior de la UE, Federica Mogherini, va respondre amb una altra declaració, en nom de 28 UE afirma que Europa "no reconeix la sobirania israeliana sobre els Alts del Golan ocupats".
I què? Mentre que els EUA desafien el dret internacional amb passos concrets, la UE es conforma amb simples paraules, emfatitzant un status quo que, fins i tot quan va ser acceptat pel mateix Washington, no va generar més que misèria per als palestins.
La ineptitud de la UE només es compara amb la seva hipocresia. Israel encara gaudeix d'avantatges privilegis comercials amb Europa, i els llaços diplomàtics entre Israel i la majoria dels països membres de la UE són sempre alts.
L'única iniciativa col·lectiva europea que semblava importar en aquell moment va ser l'any 2013, quan la UE va demanar que els productes israelians elaborats en assentaments jueus il·legals fossin etiquetats com a tals. Després d'anys de regateig, la UE admès que el seguiment de les pràctiques comercials israelianes pel que fa a l'etiquetatge s'ha demostrat "impossible".
La posició francesa sobre el comerç amb els assentaments il·legals va ser especialment vergonyós. Mentre que el Senat irlandès havia votat el 5 de desembre per acabar amb la importació de béns produïts en assentaments, l'octubre de 2018 els francesos van fer exactament oposat by suspensió les normes especials d'etiquetatge.
De fet, la ineficàcia de les polítiques de la UE no és cap novetat, ni tampoc es pot culpar a les mesures unilaterals de Trump. De fet, les paraules de l'ambaixador francès Araud són coherents amb la frustració experimentada per altres diplomàtics de la UE al llarg dels anys.
El febrer de 2013, un informe emès per diplomàtics de la UE descrit els assentaments jueus il·legals com a "la més gran amenaça per a la solució de dos estats", demanant a Brussel·les que prengui mesures decisives per aturar l'empresa d'assentaments "deliberat i provocador" d'Israel.
Han passat més de sis anys des que es va emetre l'informe. La UE no va fer res per aturar els assentaments il·legals, que des de llavors han crescut a passos de gegant.
Pitjor, en les últimes eleccions guanyades per Netanyahu, va prometre annexionar els assentaments il·legals jueus a Israel.
Tenint en compte el suport incondicional nord-americà pel que fa a les anteriors annexions il·legals d'Israel de Jerusalem i el Golan, això també podria ser una realitat tangible en un futur proper. Després de tot, la llei de l'estat-nació jueva va reconèixer els assentaments jueus com a "valor nacional" i l'estat "treballarà per fomentar i promoure (el seu) establiment i desenvolupament".
Davant el suport nord-americà a Israel, la política exterior de la UE és inconsistent, feble i, en definitiva, un fracàs. Per desgràcia, la idea que va guanyar impuls durant els primers mesos de la presidència de Trump que la UE pot desenvolupar una posició de política exterior realment independent sobre Israel i Palestina s'ha demostrat equivocada.
Per canviar-ho tot, els membres de la UE haurien d'escoltar les paraules de l'ambaixador francès, reconèixer la realitat de l'apartheid a Palestina i actuar contra ella amb la mateixa força que el món va actuar contra l'apartheid sud-africà, que va provocar el seu col·lapse final i irreversible el 1994.
Ramzy Baroud és periodista, autor i editor de Palestine Chronicle. El seu darrer llibre és 'The Last Earth: A Palestinian Story' (Pluto Press, Londres). Baroud té un doctorat. en Estudis de Palestina per la Universitat d'Exeter i va ser becari no resident a l'Orfalea Center for Global and International Studies de la Universitat de Califòrnia Santa Barbara. El seu lloc web és www.ramzybaroud.net.
ZNetwork es finança únicament a través de la generositat dels seus lectors.
Donar