De la ploma de l'escriptor, poeta i intèrpret George Capaccio aquí és el punyent La Primera Pedra:
Si fos jo a Palestina
i et vaig trobar en una llitera
en un hospital commocionat,
M'agenollaria al teu costat
i agafa la teva mà a la meva,
netejar la sang de la cara
i pregueu perquè Déu aturi l'hemorràgia
encara que hi arribin més ferits.
Et agafaria als meus braços
i us diré que un dia hi tornarem
al nostre lloc de naixement al nord
i la casa que encara està en peu,
la casa de les pedres i les històries provades pel temps
donant a les nostres vides la seva gràcia distintiva.
Un dia aquella casa serà nostra, t'ho prometo,
com era del meu pare i del seu pare també.
Recorda el mar, ja habibti,
i com es va estendre davant nostre
com una gran promesa blava de pau,
i aquelles oliveres velles i dures
estimaven els nostres pares
per la seva inflexible resistència
als hiverns més freds
i bandes brutals de colons.
Mentre t'agafo més a prop
i sentir com la teva respiració s'esvaeix,
Recordaré el jardí
has estimat tant,
la que van alletar els teus pares
amb amor i paciència
durant molts anys molt lluitats.
Traurem aigua del pou,
l'aigua més dolça i freda
del pou que van cavar els nostres avantpassats.
És allà, esperant que tornem
als ametllers en flor,
i els arbustos de gessamí
les flors de qui, vas dir,
portava el perfum del paradís.
Al vespre, brisa del mar
portarà contes de lluny.
Ens reunirem a l'aire lliure amb la nostra família
prendre un te ensucrat a la llum de les espelmes
amb fulles de menta del jardí,
i ens ajudem a les figues madures
i rodanxes de taronges del taronger
mentre esperem que el meu pare, Hajji Salim, comenci.
Un cop s'ha tocat el tabac
i les brases han començat a brillar
posarà la mà sobre el seu cor,
el lloc on es guarden les seves històries,
i allibera'ls com les mosques de foc
en l'aire fragant d'una nit de lluna,
mentre dibuixava la seva canonada d'aigua
i exhalant núvols de vapor perfumat.
Ens explicarà temps passats
quan ningú va venir a prendre la nostra terra
o encadenar la bellesa de les nostres vides
als punys i cadenes de l'ocupació.
En l'agitació i l'horror de les urgències,
Premaré la teva mà al meu cor
i sentir la campaneta del teu pols
sonant dèbilment, cada cop més dèbil,
llavors massa dèbilment per escoltar.
No sabré què fer
quan et miro, amor meu,
més a prop meu que els meus propis ulls.
No sabré què fer
però plora ajuda com els altres ploren
per als éssers estimats assassinats per les armes israelianes
o arrabassats del naufragi dels refugis volats.
Segur que vindrà algú,
i et tancaran els ulls
amb el suau cop de mà,
i es farà.
ploraré inconsolablement
i dir el nom de Déu fins al meu alè
s'ha cremat
i jo també me n'aniré
d'aquesta vida a una altra
on obriré la porta de l'hospital.
Els franctiradors em poden tancar al punt de mira,
però mantindré la meva fermesa.
Si s'ha de fer una declaració,
Aleshores ho aconseguiré
amb la primera pedra que m'encaixa la mà
com l'ànima antiga de la meva terra natal.
Jordi Capaccio és un escriptor, poeta i intèrpret que ara viu a Durham, Carolina del Nord, des que va emigrar de l'àrea de Boston. A partir dels anys 90, la seva preocupació pel poble de l'Iraq sota les sancions imposades pels EUA el va portar a fer nombrosos viatges a l'Iraq com a testimoni dels efectes d'aquestes sancions. A casa seva, va defensar que s'aixequin a través de l'escriptura i la paraula en públic mentre recaptava fons per a famílies de Bagdad que coneixia i amb qui continua mantenint-se en contacte.
Si voleu comentar algun dels continguts de Z o involucrar-vos en discussions amb altres lectors de Z, per què no us uniu a Discòrdia de la comunitat de la xarxa Z servidor?