Pregunteu qui són els grans del jazz, obtindreu unes quantes paraules curtes: "Bird", "Trane", "Miles", "Dizz"... "Roach".
Pocs van fer més pel jazz com a forma d'art que Max Roach, que va morir el 16 d'agost als 83 anys. Normalment el bateria és el tipus sense nom que hi ha al darrere, el que només manté el ritme mentre els "músics reals" fan el treball real. . Però Roach va mostrar a tothom quina farsa és això. Virtuós per dret propi, compositor, innovador i revolucionari, Roach va ser l'últim supervivent d'una sèrie de grans del jazz d'una època que va canviar la cara de la música nord-americana.
Nascut a Carolina del Nord el 1924, la seva família es va traslladar a Brooklyn quan ell tenia quatre anys. En poc temps ja estava demostrant-se com un prodigi, i als deu anys tocava la bateria al cor de l'església. Quan va acabar la seva adolescència, havia tocat breument amb l'orquestra de Duke Ellington i va participar en sessions improvisades amb Charlie Parker que molts diuen que van ajudar a inventar el gènere conegut com a bebop.
Roach va ser "un dels primers músics nord-americans a entendre els complexos poliritmes d'Àfrica", va dir l'amic i col·laborador de molt de temps Quincy Jones. A cada grup i orquestra en què va tocar, va portar aquesta complexitat amb ell. La seva bateria sovint es dedicava a una "conversa" com va dir un escriptor, amb els altres instruments. Bateristes de jazz anteriors havien utilitzat el bombo per proporcionar el ritme. Roach, juntament amb Kenny Clarke, el van traslladar al plat de passeig. Va ser un moviment que va permetre una major llibertat i improvisació per a tot el grup, i que definiria el bebop i els seus successors.
El so de Bebop era, en aquell moment, controvertit. No es basava en orquestracions elaborades sinó en els instints musicals de grups reduïts de quatre o cinc persones. Count Basie va anomenar el bebop "música xinesa" per les seves qualitats aparentment àtones i erràtiques. Però el bebop també va ser la reafirmació del jazz com a art. La majoria dels músics de bebop es veien conscientment orgullosos com a artistes. A una Amèrica dominada per Jim Crow, linxades i la pobresa urbana, un orgull com aquest entre els negres era perillós, fins i tot revolucionari.
Per tant, no sorprèn que molts innovadors del bebop, inclòs Roach, s'identifiquessin amb l'esquerra radical als anys 30 i 40. Roach va tenir diversos beneficis per al Partit Comunista dels EUA, que havia fet un esforç per arribar als músics de jazz negres.
Els finals dels quaranta i principis dels cinquanta, tot i que van ser desastrosos per a bona part del mateix Partit Comunista, també van ser un punt d'inflexió per al jazz amb l'arribada del hard-bop i el cool jazz. Roach, de la manera típica, estava allà a la zona zero quan va tocar a les sessions icòniques de Miles Davis "Birth of the Cool".
Com a innovador, Roach va exigir una quantitat de control creatiu que era –i és– rar a la indústria discogràfica. Per aquesta raó, ell i el seu company de jazz Charles Mingus van fundar el segell Debut el 1952 com el primer segell de jazz dirigit per músics.
No va ser només un moviment empresarial. Per a ell, el control dels artistes de jazz sobre la seva producció era una part integral de la lluita pels drets civils a l'Amèrica Negra. Dues coses que va fer l'any 1960 reflectien les dues cares d'això. Ell i Mingus van organitzar un festival que rivalitzava amb el Festival de Jazz de Newport a Rhode Island protestant pel seu tracte als artistes negres, i juntament amb el lletrista Oscar Brown i la vocalista Abbey Lincoln va compondre i gravar "We Insist! Suite Freedom Now."
Considerat en gran part com un dels millors discos de protesta de jazz de la història, la seva portada era una imatge d'homes negres asseguts als taulells de dinar de Greenboro, Carolina del Nord. La bateria de Roach, juntament amb la veu de Lincoln, sembla capturar la força desafiant de la seva lluita. En pocs àlbums com aquest, la "llibertat" del free jazz pot ser tan directament paral·lela a la llibertat que busca el moviment dels drets civils als EUA, Sud-àfrica i arreu del món.
"Mai tornaré a tocar res que no tingui importància social", va dir Roach a la revista Down Beat després del llançament de l'àlbum. “Nosaltres, els músics de jazz nord-americans d'ascendència africana, hem demostrat sense cap mena de dubte que som mestres músics dels nostres instruments. Ara el que hem de fer és utilitzar la nostra habilitat per explicar la història dramàtica de la nostra gent i el que hem viscut".
Roach es va mantenir fidel a la seva paraula amb "Percussion Bitter Sweet" i "Speak, Brother, Speak!" així com la resta del seu catàleg de més de cinquanta enregistraments amb innombrables grups i formacions. Sempre superant els límits del que era possible tant en el seu gènere com en el seu instrument, va formar l'any 1979 un grup anomenat M'Boom, format per vuit percussionistes, demostrant com de flexible –i melòdica– podia ser la percussió.
Potser un dels millors testimonis moderns de la seva influència de gran abast, Roach va actuar a principis dels anys 80 amb el raper Fab Five Freddy i els New York Break Dancers. "Intento mostrar... la correlació entre el hip-hop i Louis Armstrong", va dir Roach. "Així és com de ben arrelat està el hip-hop..."
Des del bebop fins al hip-hop, el món es veu molt diferent ara de quan Max Roach va colpejar la seva primera trampa. No hi ha dubte que va jugar un paper en la configuració d'aquest món. I si la seva música es pren al cor, nosaltres també.
****
Alexander Billet és un periodista musical i activista que viu a Washington DC. És un col·laborador habitual Znet i Dissident Voice. El seu bloc, Rebel Frequencies, es pot veure a http://rebelfrequencies.blogspot.com, i es pot contactar amb ell [protegit per correu electrònic]
ZNetwork es finança únicament a través de la generositat dels seus lectors.
Donar