Camp Barcelona: V de Victòria
Josep Maria Antentas i Esther Vivas
El moviment ha aconseguit la seva primera victòria contra la repressió. L'intent de desallotjament del divendres 27 de maig del campament de la plaça Catalunya de Barcelona, el segon més gran fins ara de l'estat espanyol, va tenir un fracàs rotund. Una setmana després que el moviment hagués derrotat políticament la prohibició de la Junta Electoral Central de les manifestacions durant el cap de setmana electoral del 21 al 22 de maig, divendres al matí, la policia catalana va intentar desallotjar el camp de la plaça Catalunya. Darrere de la intervenció, un pretext ridícul i poc creïble de facilitar la neteja de la plaça.
Una presència policial aclaparadora va tancar l'accés a la plaça, tancant unes tres-centes persones a l'interior, per permetre que els equips de neteja municipals comencessin a desmantellar el campament. Més d'un miler de persones es van manifestar en solidaritat amb el campament, aconseguint "reconquerir" la plaça i forçant la retirada de la policia. No hi ha dubte de la brutalitat mostrada per la policia durant l'intent de desallotjament. Malgrat les mentides del conseller d'Interior de la Generalitat, Felip Puig, les imatges parlen per si soles. També el resultat: més de 100 ferits, una persona molt greu.
Provocació policial? Error de càlcul? Sigui com sigui, el moviment ha aconseguit una gran victòria política. La imatge d'un Felip Puig nerviós responent als periodistes en la seva compareixença davant la premsa era una mostra clara del fiasco polític i policial de la Generalitat. Més que la “reconquesta” formal de la plaça, el triomf davant d'aquest primer intent repressiu ha donat encara més força i energia als activistes i no ha fet més que augmentar la simpatia que gaudeixen de la majoria de la població. Després d'una pèrdua de centralitat mediàtica la setmana passada, un cop acabades les eleccions municipals i autonòmiques, l'atac policial al camp de Barcelona ha tornat a donar una important visibilitat al moviment dels “indignats”.
.
Més de 12,000 persones, segons dades dels mitjans de comunicació, van acudir divendres al vespre a la plaça Catalunya. Abans, a les 5 de la tarda, diversos milers de persones van participar en una marxa contra les retallades sanitàries, convocada per la plataforma d'"indignats", sanitaris, amb sortida des del monument a Colom i culminant amb una entrada triomfal a la plaça Catalunya. Sens dubte, l'assemblea celebrada al final de la jornada va ser la més gran des que va començar el moviment. Les consignes més destacades transmetien un missatge polític molt clar: "No ens mourem de plaça Catalunya!", "Felip Puig dimissió", "Aquí comença la revolució!". Les concentracions als camps de la resta de l'Estat espanyol també han estat més nombroses els darrers dies. La solidaritat antirepressiva ha donat un nou impuls al moviment, després d'una setmana en què s'havia acumulat el cansament.
És impossible saber quant de temps duraran les colònies i les assemblees a les places, però no es tracta d'un moviment temporal ni aïllat. És la punta de l'iceberg d'un malestar social acumulat que comença a esdevenir una mobilització. Els campaments i ocupacions de les places no s'han d'analitzar com a fins en si mateixos. Actuen ara simultàniament com a referents simbòlics i base d'operacions, una palanca per impulsar futures mobilitzacions i un altaveu per amplificar les lluites en curs. Durant tota la setmana, diversos sectors en lluita han participat en les activitats de la nostra particular “plaça Tahrir” de Barcelona, entre els quals destaquen: col·lectius a favor del dret a un habitatge digne i famílies amenaçades de desnonament, treballadors de Telefónica en la lluita contra el anunci per part de l'empresa de 6,000 acomiadaments i estudiants i treballadors universitaris en protesta contra les retallades a l'ensenyament superior, la mobilització de la qual el dijous 26 de maig va ser més que impressionant tenint en compte que estem al final de cursos i a la vigília d'exàmens. .
Gairebé dues setmanes després del 15M i l'inici de les colònies el moviment del nostre petit “Maig 2011” s'enfronta a diversos reptes. La primera, seguir territorialitzant, construint les assemblees als barris i ciutats i fomentant l'autoorganització popular. La segona, augmentar els esforços per buscar vincles amb la classe obrera, els llocs de treball en lluita i el sindicalisme combatiu i mantenir així la pressió sobre els grans sindicats, desconcertats per un moviment que no esperaven i que desafia radicalment la seva orientació cap al diàleg social. La tercera, completar l'impuls de les colònies amb una data aglutinadora de mobilització potent en el conjunt de l'Estat espanyol i, en la mesura del possible, a nivell internacional. D'aquí la necessitat de començar a treballar el 19 de juny com a data de mobilització global engegada pel campament barceloní.
Avui ha estat decisiu per respirar energia, aixecar noves solidaritats i redoblar els motius d'indignació. Ara és important pensar de manera estratègica i col·lectiva sobre el següent pas.
Josep Maria Antentas és membre del consell de redacció de la revista Viento Sur, i professor de sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Esther Vivas és membre del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) de la Universitat Pompeu Fabra. També és membre del consell editorial de Viento Sur.
ZNetwork es finança únicament a través de la generositat dels seus lectors.
Donar