Erbil, Kurdistan: allà on mire, edificis alts i inacabats de formigó, acompanyats de grues de construcció, planegen sobre la ciutat. És una mica estrany perquè no veig cap moviment dins ni al voltant de cap dels edificis, cap.
Vaig arribar a Erbil fa cinc dies. Des d'aleshores, reunions, visites familiars, esforços per tornar a aprendre el tipus de canvi i oportunitats per familiaritzar-me amb nous entorns m'han omplert pacíficament el temps. També estic començant a entendre la realitat actual a la qual s'enfronten milions de nouvinguts a Erbil que van fugir de casa seva buscant refugi. La primera vegada que vaig sortir de l'edifici d'apartaments on m'allotjo amb un amic iraquià, em van acostar nens, dones i joves que demanaven diners.
Representants de l'ACNUR (Alt Comissió de les Nacions Unides per als Refugiats) i de l'OIM (Organització Internacional per a les Migracions) em van donar una trista notícia quan es van reunir amb mi.
El Kurdistan té una població de 4 milions i mig d'habitants. Una quarta persona és o bé un refugiat o un desplaçat intern. Això vol dir que la població ha crescut un 25%. Ara hi ha 245,000 sirians al Kurdistan, i cada dia hi arriben més. Els desplaçats interns (IDP) superen el milió. L'OIM em va dir que la setmana passada 1 famílies van ser desplaçades de la regió d'Anbar a l'Iraq.
A Erbil, a causa dels baixos preus del petroli i de la corrupció desenfrenada, els professors, així com tots els treballadors del govern, no reben els seus sous. Els professionals de la salut denuncien que no hi ha medicaments suficients per curar els malalts. Per exemple, a Erbil, 1,200 pacients amb càncer romanen sense tractament.
L'ACNUR es troba en un mode de contingència preparant-se per al pitjor si les forces armades fan una gran ofensiva contra Mosel. Desenes de milers serien desplaçats. On anirien? Com serien atesos?
Les Nacions Unides calcula que tres milions de persones viuen ara sota el control de l'ISIL. Un dels problemes més grans als quals s'enfronten les agències de l'ONU és trobar maneres d'arribar a aquestes persones.
Kathy Kelly i jo vam parlar just abans de viatjar a Erbil. Una pregunta que ella va suggerir m'ha servit molt a les entrevistes: què creus que és important que els nord-americans entenguin? Vaig fer aquesta pregunta tant a l'ACNUR com a l'OIM.
"Es posa molta atenció a Síria i a la crisi europea dels refugiats. Es desconeix que hi ha 3.4 milions de desplaçats interns (desplaçats interns) a l'Iraq. Els kurds han estat molt generosos, però ara amb prou feines mantenen el cap fora de l'aigua. S'ha assolit la capacitat de sobrecàrrega. Si en arriben 100,000 més, serà impensable. El Kurdistan ha acollit més refugiats que la UE i, tanmateix, s'han de posar de genolls per demanar ajuda".
"Cal haver-hi un moviment de base més fort per contrarestar els mitjans de comunicació. La gent no pot començar a imaginar el que estan vivint els refugiats i els desplaçats interns, vivint en tendes de campanya, en edificis abandonats. La gent només vol seguretat, per recuperar la seva dignitat. Se'ls presenta com a vingut a destruir, a volar, a prendre".
Hi ha més de 40 camps al Kurdistan, però només un petit percentatge dels refugiats, (39%), i desplaçats interns, (20%), viu en campaments. La resta de nouvinguts viuen fora dels campaments.
“Hem d'allunyar-nos de l'enfocament solidari. El que més necessiten són diners en efectiu. Efectiu incondicional. Després poden pagar el lloguer, comprar medicaments, etc., i això donaria suport a l'economia local. Necessitem un enfocament més humanitari".
Per ajudar a cobrir les necessitats humanes bàsiques, l'ONU ha llançat una crida per més de 860 milions de dòlars.
La compassió tant dels representants de l'ACNUR com de l'OIM era tan palpable com la seva angoixa. "La resiliència de la gent és increïble", va dir una jove de l'OIM. "M'ha donat fe en la capacitat de recuperar-me, d'apreciar la vida".
Quan em vaig trobar amb una religiosa dominica que ella mateixa està desplaçada de la ciutat de Qaraqosh, em va dir que acabaven de començar una escola per a nens de 1r a 6è de primària. Els nens pertanyen a famílies IDP, com tots els professors. Li vaig preguntar què creia que era important que sabéssim als Estats Units: "La gent oblida coses que no apareixen a les notícies", va respondre. Aleshores va recordar que algú li havia preguntat recentment per què no havia tornat a la seva ciutat natal. "No hi ha esperança de retorn", va dir. "Ningú pot creuar el riu... Aquí la gent no veu esperança. La gent encara necessita ajuda. Hem arribat a reconèixer que l'única manera de construir comunitat és a través de l'educació, no només fins a 6è de primària, sinó a través de l'institut. Hem decidit lluitar contra ISIS amb educació".
El seu repte consisteix a educar persones en llocs tan llunyans com els Estats Units, on relativament poques persones aprenen lliçons sobre l'aclaparadora crisi de refugiats que pateix Erbil.
Cathy Breen és membre de la comunitat dels treballadors catòlics de Nova York i co-coordinadora de Voices for Creative Novviolence (www.vcnv.org). Per a més informació, contacteu [protegit per correu electrònic].
ZNetwork es finança únicament a través de la generositat dels seus lectors.
Donar