El poble palestí ha provat tots els mitjans de resistència que un poble ocupat pot pensar. Una manera perillosa i eficaç va implicar molta gent i va fer que la potència ocupant israeliana estigui tan plena de por que va amenaçar i prohibir l'acte de resistència. Va ser llavors quan el poble palestí va teixir una xarxa de participació, creativitat, responsabilitat i resistència i va crear una democràcia participativa als pobles i ciutats ocupats; va ser quan els comitès populars es van aixecar durant la primera intifada.
La primera Intifada va començar el desembre de 1987. Al-intifada significa aixecar-se i aixecar-se. El poble palestí es va aixecar i l'aixecament va implicar un enfrontament violent amb les forces d'ocupació i la repressió d'aquestes. Un dels passos més importants contra la intifada d'Israel va ser introduir el toc de queda permanent als camps de refugiats més actius. Això no va poder matar la intifada, però va ser més difícil d'aguantar el menjar i altres productes de primera necessitat. A les ciutats i pobles van començar iniciatives per organitzar comitès la missió dels quals era recollir diners, aliments i medicaments als camps sota vigilància i toc de queda. Dins dels campaments s'organitzaven comissions per gestionar la distribució d'aliments i provisions. Es van constituir comitès de guàrdia per mantenir la guàrdia per evitar atacs nocturns dels colons i de l'exèrcit israelià.
Les manifestacions massives i l'aixecament popular van continuar amb força intensificada i la força d'ocupació israeliana va respondre amb una gran repressió que va tenir enormes conseqüències físiques no només en el nombre de morts i ferits (10% de la població després de sis anys d'intifada), sinó també per un desastre sanitari. a la manca de menjar, aigua i medicaments.
Una altra institució a la qual es va impedir treballar va ser l'escola; durant el toc de queda, les escoles no podien obrir i els nens passaven setmanes i mesos sense anar a l'escola: els edificis escolars eren objectiu així com els hospitals. L'atur va començar a augmentar de manera espectacular a causa de les vagues i les campanyes de boicot del costat palestí i les barreres del costat israelià. En aquell moment no existia cap autoritat, no s'esperava cap ajuda. Si els palestins volien salvar la seva societat, haurien d'organitzar-la ells mateixos.
Durant els primers mesos de 1988 el poble palestí va organitzar cada cop més comitès, es va desenvolupar un sistema de comitès. El seu nom era lijan sha´biya. Lijan és la paraula àrab per a comitès, i sha´biya és un adjectiu que prové de sha´ab, gent.
Un comitè popular típic d'una ciutat o poble tenia cinc subcomitès: 1) comitè de salut, 2) comissió d'educació, 3) comissió d'ajuda, 4) comissió de guàrdia, 5) comissió d'agricultura. Una comissió de coordinació va coordinar aquests cinc subcomitès. Als pobles petits només n'hi havia un, a les ciutats diversos: a Ramallah, per exemple, es podien trobar més de cent comitès populars.
Van netejar els carrers, van organitzar la recollida d'escombraries, van donar informació als mitjans de comunicació, van ajudar els treballadors rurals, van mantenir els hospitals i les escoles en funcionament. Tots els problemes es van discutir en les comissions i es van aprovar solucions comunes. En alguns llocs, els partits polítics de les principals faccions de l'Organització per l'Alliberament de Palestina (OLP) –Fateh, FPLP, DFLP i PCP– van designar representants, en altres llocs es van celebrar eleccions per escollir representants al comitè de coordinació.
L'ascens democràtic va ser a la vegada reeixit i contagiós, cada cop hi va participar més gent: es va establir un poder paral·lel i l'amenaça era evident. L'exèrcit va considerar que els comitès soscaven l'Estat israelià. A l'estiu de 1988 els israelians van fer una llei que deia que la participació en un comitè popular s'havia de castigar amb deu anys de presó. Tanmateix, els comitès van ser difícils d'esborrar, i el mateix exèrcit israelià va donar la millor explicació: "és impossible col·locar un soldat al costat de cada palestí".
La primera intifada va acabar amb l'Acord d'Oslo, el setembre de 1993.
A partir de 1994 l'Autoritat Palestina ha intentat construir un estat.
El no interès de l'Autoritat en els comitès populars juntament amb l'expectativa del poble palestí que "un estat" s'ocuparia de les necessitats socials finalment van acabar amb els comitès populars.
Avui Cisjordània i Gaza estan totalment reocupades; les forces d'ocupació israelianes han transformat els enclavaments autogovernants en 64 petits cantons, cadascun d'ells envoltat de barreres. Ni el govern israelià, ni, el que és més sorprenent, l'Autoritat Palestina tenen interès en la democràcia a Palestina. La democràcia s'ha deixat de banda a l'espera que arribin temps millors per part de l'establishment palestí.
Hi ha qui diu que Arafat encara actua com si liderés una guerra de guerrilles i no assumís la responsabilitat d'un estat. Durant la primera intifada, el poble palestí es va organitzar en comitès populars ja que no hi havia administració palestina i la societat estava a punt de trencar-se. La segona intifada que va començar el setembre del 2000 ha estat molt més violenta i la violència dóna menys espai tant a la lluita popular de masses com a la democràcia. La mateixa Autoritat Palestina que ha demanat al poble que esperi la democràcia ja no té la capacitat d'assumir la responsabilitat de la societat, i l'exèrcit israelià ha apuntat a tot allò que fa que una societat funcioni.
Tres milions de palestins ocupats intenten resoldre molts problemes en el seu dia a dia; ara han deixat d'esperar i els comitès populars han tornat a aixecar-se.
Mentre un comitè popular de Jenin intentava resoldre tots els problemes miserables que arriben després d'una massacre, el president dels Estats Units d'Amèrica, George W Bush, va afirmar que els palestins necessiten més democràcia.
L'Autoritat Palestina s'ha de democratitzar i reformar, s'han de celebrar eleccions i Yasser Arafat s'ha de convertir en un simple president simbòlic i s'ha d'escollir un primer ministre, segons el president Bush. Es diu que l'estat d'Israel és l'única democràcia a l'Orient Mitjà (i Sharon és anomenada un home de pau pel president dels EUA) i els EUA donen suport a la democràcia, però l'escepticisme del poble palestí sobre l'interès de Bush per la democràcia a No obstant això, Palestina s'escapa del cel.
Juntament amb el debat global sobre si els EUA tenen dret a decidir sobre les eleccions a Palestina, la democràcia participativa per fer que la societat funcioni de manera democràtica ha continuat localment a Cisjordània i Gaza. Els comitès populars que existeixen avui són reduïts, i hi participen menys persones que durant la primera intifada. Molts diuen que són incomparables.
Quan preguntem a la gent sobre el 'lijan sha'biya', tots van esclatar en un somriure enorme i recorden els meravellosos dies dels comitès populars, davant l'autoritat corrupta. A Ramallah ens trobem amb diversos líders de comitès populars. S'han començat a organitzar més seriosament després de l'inici de la segona intifada. En un barri de Ramallah tenen, a part del comitè de coordinació;
1) comissió d'art, 2) comissió social, 3) comissió de treballadors, 4) comissió de relacions amb altres organitzacions, 5) comissió de mediació, 6) comissió de banc comunitari.
Un comitè popular d'un barri de Ramallah va organitzar eleccions i la gran majoria va participar per escollir els representants del comitè de coordinació. El treball es fa en interès de la comunitat, els representants són elegits amb mandat revocable i tenen el deure d'informar la comunitat sobre la seva feina.
A Ramallah el mes de juliol estaven formant una xarxa de comitès populars, per treballar conjuntament entre els barris i coordinar-se abans de les converses amb el governador i l'autoritat. A Jenin va ser el comitè popular que va oferir allotjament i allotjament a 4000 mil persones que es van quedar sense llar després de la massacre d'abril.
La por a la repressió israeliana per l'activitat dels comitès populars encara existeix. Un membre del comitè de coordinació d'un barri de Ramallah va ser empresonat; allà el servei secret israelià Shin Bit li va preguntar sobre el comitè popular i li van dir que deixés les seves activitats. Va respondre que és una comissió popular i que no li pertany a ell sinó al poble. "Pots arrestar-me, però el comitè es mantindrà". El dirigent amb qui parlem diu que no té por de ser detingut, però que ho espera, no per altra raó que la seva feina al comitè popular.
En la demanda de democratització de Bush a Palestina, podem llegir diverses coses entre línies, una d'elles és que els palestins no tenen una tradició democràtica i una necessitat democràtica: la democratització s'ha d'iniciar des de fora. Com que això no és cert, totes les ordres de l'exterior s'han d'oposar sistemàticament. Ningú més que el poble palestí pot construir una democràcia popular a Palestina: el que pot fer el món exterior és proporcionar les condicions necessàries per a les eleccions.
Com podríeu fer campanya sense sortir de casa o del vostre poble, com podríeu votar amb els tancs fora de la sala electoral, com podríeu votar per escollir representants sabent que els destruiran els ministeris i sense poder sobirà amb qui decidir. Tots els palestins saben que l'ocupació ha d'acabar abans que es puguin celebrar eleccions nacionals, però les activitats democràtiques dels ciutadans no s'han apoderat.
Fent una entrevista a casa d'un líder d'un comitè popular, diu que els comitès populars haurien de formar part de la construcció democràtica en el futur. L'estreta relació amb la gent fa que sigui fàcil conèixer les necessitats i demandes, i fer-hi participar. Tot d'una trets, i jeeps. Els homes pal·lideixen, sospiren, tremolen de por: amaguen els papers de la reunió del comitè popular sota el sofà i salten per la finestra del vàter.